Globered
Consigue tu propia página web



antoniosabatermira



 Por favor, si la utiliza, solo pedimos

 a cambio que difunda la Web

 en su medio.  Gracias.





 tot carcaixent

0 0 0

La imatge de la Mare de Déu d'Aigües Vives de l'escultor Agulló de Cocentaina

Por: Antonio Sabater Mira | Publicado: 09/07/2015 09:09 |
 
 
 

LA IMATGE DE LA

MARE DE DÉU D’AIGÜES VIVES

DE L’ESCULTOR

AGULLÓ DE COCENTAINA

 

Bernat DARÀS i MAHIQUES

Cronista de la Confraria


 

Durant les passades festes nadalenques, va ser depositada a l’arxiu parroquial una imatge dela Mare de Déu d’Aigües Vives. Es tracta d’una escultura de la nostra Patrona, tallada en fusta i policromada, que conserva la fidelitat als elements iconogràfics fonamentals. Va ser encarregada l’any 1970 per a la seua veneració particular pel devot de la Mare de Déu José Castelló i Picot (Carcaixent, 23-5-1936/25-7-2000), fill de José María Castelló i Fillol i Trinidad Picot i Gomis. Per a la realització de l’escultura, de menors dimensions que l’original, l’escultor va treballar a la vista d’unes excel·lents fotografies de la Marede Déu “Pelegrina”que havia realitzat el fotògraf Vicente Benavent i Mompó.

No coneixem els detalls de l’encàrrec a l’escultor, però sí de la seua autoria, detall que recorde de quan vaig ser invitat al domicili particular del senyor Castelló: Agulló de Cocentaina, pseudònim del prestigiós escultor alacantí Vicente de Paúl Agulló i Sanchis (Cocentaina, 1932-1994).

El senyor Castelló s’encarregà també de la confecció d’un mantell, brodat artísticament, i d’una corona, que reproduïx en tots els seus detalls la corona amb què va ser coronada canònicament la imatge “Principal” de la Mare de Déu d’Aigües Vives. També va encarregar la confecció d’una urna, realitzada amb fusta, en la qual apareixen l’escut de Carcaixent (als peus de la Marede Déu) i l’escut amb l’anagrama compost per les inicials d'Aigües Vives, entrellaçades, en la part superior. Entre les joies (arracades, medalles, rosaris...), recorde que ostentava una medalla-distintiu d’or de la Marede Déu del Lluch, patrona de la ciutat germana d’Alzira, que li fou imposada a la imatge en un acte entranyable dels “Seguidors del Sant Rosari”, que reunia tots els diumenges -estem parlant dels anys setanta del segle passat- tots els seguidors de la Riberaen el santuari marià de la Muntanyetadel Salvador, pel president d’aleshores Sr. José Palacios i Boquera, i que va generar, darrerament, certa polèmica entre els assistents a l’acte i el senyor Castelló.

Polèmiques a banda, l’acte fou viscut amb gran sorpresa, intensitat i devoció per tots els assistents que desconeixien, inclús els de Carcaixent, l’assistència a l’acte d’invitada tan especial. No vaig assistir a l’acte, però pel detallat relat que m’hi va fer Francisco Albelda i Marco, llavors membre actiu dels “Seguidors”, ho confesse, vaig arribar a emocionar-me. Passats alguns anys, concretament l’any 1996, la revista-programa editada perla Confraria de la Marede Déu del Lluch amb motiu de les festes patronals, es va fer ressò d’este esdeveniment marià en un article signat pel carcaixentí Rafael Blasco i Hernández, del qual tot seguit fem una breu transcripció:

 

“(...) Comenzaba la década de los setenta cuando a unos miembros de la Cofradía, con el beneplácito de los dirigentes de la S.E.R., se les ocurrió la feliz idea de propagar y expandir el rezo del Santo Rosario. Todos los días a las siete y cuarto a través de las ondas de Radio Alzira de la cadena S.E.R. y por medio de la correspondiente conexión telefónica con el Santuario del Lluch, Antonio Sancho Sayol, copartícipe y principal protagonista de aquella iniciativa, procedía al rezo del Santo Rosario auxiliado por la también estimable colaboración de Andrea Ceballos.

El amigo Sancho, cofrade y gran devoto de Nuestra Señora del Lluch, obligado por el auge que en poco tiempo alcanzó aquella bendita circunstancia, fue delegando en las personas idóneas de cada uno de los pueblos en los que se manifestaban cantidad de radioyentes (...).

Más de doscientos pueblos llegaron a sumarse al rezo matutino, entre cuyos oyentes se contabilizaban gran número de gente mayor, enfermos e impedidos (...).

Pronto comenzaron a producirse masivas concentraciones de tantos pueblos como venían a orar a los pies del Santuario. En varias ocasiones, llegaron a congregarse más de tres mil seguidores del Rosario.

Nuestra Señora del Lluch, con su imagen peregrina, fue recibida en Carcaixent y en varios pueblos de la Ribera, con un emotivo y singular entusiasmo.

También la Virgen de Aguas Vivas, con una imagen de propiedad particular, visitó el Santuario del Lluch, dando pruebas de sincero y obligado cumplimiento.

Con motivo de tal evento, el Presidente d la Cofradía de la Mare de Déu del Lluch, Don José Palacios Boquera, tuvo el hermoso gesto de hacer entrega de su medalla-distintivo a la Virgen de Aguas Vivas, en medio de vítores y encendidas muestras de aprobación por parte de todos los allí presentes”.

 

Després, també recorde que la dita imatge va presidir una carrossa bellament adornada, amb motiu de l’ofrena de flors de les comissions falleres a la nostra Patrona, quan es realitzava a la plaça llavors anomenada “del Caudillo”. També era treta a la porta de sa casa al carrer Sagasta, número 58, les vegades que la imatge “Principal” de la nostra Patrona va ser passejada per tots els carreres de la població, amb motiu de les commemoracions de les Noces d’Argent (octubre 1975) i d’Or (octubre 2000) de la Coronació canònica i, darrerament, amb motiu del 125 Aniversari dela Proclamació canònica del seu Patronatge (octubre 1982).

Pel que fa a l’autor de l’escultura, podem dir que Agulló de Cocentaina va ser un famós escultor. A continuació, i per a finalitzar, transcrivim la ressenya biogràfica que apareix al Diccionario de Artistas Valencianos del Siglo XX, escrit per Francisco Agramunt i Lacruz, i que fou publicat per l’editorial Albatros, l’any 1999. Diu així:

 

“Emprendió sus estudios artísticos en la Escuela de Bellas Artes de San Carlos de Valencia, pero se tituló en la de San Fernando de Madrid, donde fue discípulo de Enrique Pérez Comendador. Terminados sus estudios viajó por el norte de África, y por toda Europa, residiendo un año en París, donde obtuvo un premio de la Asociación de Artistas Españoles en Francia, gracias a una pensión de la Diputación de Valencia. Hasta 1979, fecha en que presento su primera muestra personal en Onteniente, participó en diversos certámenes y muestras colectivas de nivel nacional e internacional obteniendo, entre otros, varios premios de escultura del Ministerio de Educación y una Medalla de Oro del II Salón de Artistas del Mediterráneo celebrado en Valencia en 1961. Su obra escultórica era muy numerosa, encontrándose dispersa por muchos lugares de la geografía española y en el extranjero así como en colecciones particulares y edificios públicos y religiosos. Se dedicó también a la decoración mural, realizando una gran obra de esta especialidad en cerámica para la Caja de Ahorros de Onteniente. Los motivos característicos de sus esculturas eran el desnudo, las maternidades y los temas religiosos, interpretados con una intensa plástica, riqueza de volúmenes y texturas, carentes de toda veleidad anecdótica. En sus piezas se alternaba el empleo del bronce, la piedra, la madera y el hierro forjado, técnicas todas ellas sometidas a un proceso de extorsión formal simplificador de los volúmenes y de superficies torturadas, que hacían lindar su obra con el expresionismo, no tanto por el desgarramiento del gesto como por el de la propia materia”.

 

Ressenya a la qual volem afegir que va concórrer, també, ala II Biennal Hispanoamericana de l’Havana-Cuba (1953), ala VIII Biennal de l’Esport en les Belles Arts a Madrid (1981) i ala Primera Trobada Mundial de les Arts en Xicotet format de Barcelona (1989).

Va obtindre, a més dels guardons ja citats, el Premi de la Fundació Roig(1951), el Segon Premi de Pintura en la IV Exposiciód’Arts Plàstiques de Montcada (1953) i el Primer Premi d’Escultura d’Educación y Descanso de Madrid (1953).

 

                                                                                                                                                         C. Fayos Borrás

 

Comenta