Globered
Consigue tu propia página web



antoniosabatermira



 Por favor, si la utiliza, solo pedimos

 a cambio que difunda la Web

 en su medio.  Gracias.





 tot carcaixent

0 0 0

Al voltant de la festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí

Por: Antonio Sabater Mira | Publicado: 07/02/2015 17:14 |

RECORDANÇA...

Bernat DARÀS i MAHIQUES
Cronista Oficial de Carcaixent

 

Vaig conéixer la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí per l’any 1966, de la mà del sacerdot fill d’esta població D. Enrique Pelufo Esteve. Aleshores, comptava amb uns dotze anys, era escolanet seu a la parròquia de Sant Antoni de Pàdua (les Barraques) de Carcaixent, de la qual fou nomenat rector l’any 1954, amb motiu de la seua creació, després d’exercir el càrrec de vicari de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu al llarg de més de trenta-tres anys.

Don Enrique Pelufo Esteve, fill de Ricardo Pelufo Suñer i Rosa Esteve Puig, nasqué a la plaça de la Mare de Déu dels Dolors, el 25 de juny de 1893. Va ser batejat dos dies després en la parròquia de Sant Jaume Apòstol pel vicari D. Onofre Ferragud. Abans que ell havien arribat al món els seus germans els serfs de Déu Ricardo Pelufo, franciscà, i José Pelufo, martiritzats durant la Guerra Civil, descendència que es completaria amb el naixement de la seua germana Rosa. Va ser ordenat sacerdot en la capella del seminari de Sogorb el 21 de març de 1920, i nomenat vicari de la parròquia de la Immaculada de Benimassot (Alacant), on va romandre fins al 23 de juliol de 1921, en què va ser nomenat vicari de la parròquia de l’Assumpció de Carcaixent i s’encarregà a més de la parròquia de Sant Bartomeu Apòstol de Cogullada, annexa de Carcaixent, i posteriorment de les esglésies de Sant Francesc d’Assís (convent) i de la Barraca d’Aigües Vives. D. Enrique Pelufo, verdader regal del poble d’Algemesí a Carcaixent, del qual fou nomenat fill adoptiu, ens va deixar el 17 de març de 1979, després d’una vida exemplar. Des de l’arribada a Carcaixent l’any 1921 es dedicà plenament al servici de tots els carcaixentins, sense distinció de classe, i molt especialment dels més pobres i dels joves, a qui va reunir en el “seu” Patronat, hui anomenat Teatre Municipal Don Enrique, per on passaren quasi tots els joves d’aleshores, molts dels quals, gràcies a les seues ensenyances aplegaren a ser vertaders homes de profit. Entre molts d’estos, volem fer esment del beat Juan Gonga Martínez, el xiquet de la Creu, martiritzat l’any 1936; Salvador Ortolá Navarro, fiscal del Tribunal Suprem; dels germans José María i Vicente Boquera Oliver, catedràtic de la Universitat de València i magistrat de l’Audiència Provincial de València, respectivament; de Víctor Oroval Tomàs, cronista oficial, arxiver i bibliotecari municipal de Carcaixent; dels mestres Vicente Chorro Tudela, Julián Talens Bosch i Juan Ferrando Ferrando; dels comerciants Vicent Pla Pla, José Lozano Agraz, Francisco Soler Nicolás, Miguel Cañellas, Juan González Fayos, Carlos Santamaría... De don Enrique, els carcaixentins en vam rebre, sense dubte, el testimoni fefaent d’un veritable apòstol de Crist, entregat per complet als seus germans, labor impossible d’exposar en estes breus línies de recordança, perquè don Enrique representà per a tots nosaltres el veritable Bon Pastor, que es desvetla per les seues ovelles.

Com a bon fill d’Algemesí, don Enrique tots els anys acudia a retre-li homenatge a la seua adorada patrona en la diada del 8 de setembre. Eren anys en què la festa no anava rodejada de la concurrència i majestuositat dels darrers temps.

Amb el tren, tots dos ens traslladàvem a Algemesí, de bon matí, per tal d’assistir-hi a la Processoneta del Matí i a missa major. Recorde que durant el trajecte don Enrique em contava els detalls de la devoció a la Mare de Déu de la Salut i la seua festa: la Santa Troballa dins la soca d’una morera, el tir del soldat, el sorteig del seu nom per tres capellans, i el que més em va impressionar, la desfeta de la imatge amb una destral als escalons de la plaça per part de milicians esquerrans, l’any 1936, i la posterior reconstrucció de la imatge, amb un reliquiari al pit, que contenia unes xicotetes llesques de la fusta de l’antiga imatge. Anys després em vaig assabentar que fou el mateix dia de la seua festa. A la biblioteca de don Enrique vaig tindre l’oportunitat també de documentar-me sobre la Mare de Déu de la Salut, amb la lectura de la Historia de la Imagen de Ntra. Sra. de la Salud, Patrona de la Ciudad de Algemesí, edició facsímil de l’editada l’any 1847, preparada pel sacerdot Vicent Castell Maiques i l’arquitecte Juan Segura de Lago, publicada dins de la Bibliotheca Sicania, l’any 1955. 

Foren tres o quatre anys els que vaig acompanyar don Enrique. El mes d’abril de l’any 1975, amb motiu de la commemoració del 50 Aniversari de la Coronació Pontifícia. Vaig vindre a la festa, esta vegada sol, i la vaig viure amb molt de goig, recorrent durant tota una setmana, junt amb la Mare de Déu de la Salut, quasi tots els carrers i places del “pequeño Vaticano”, com era conegut Algemesí als pobles riberencs, entre ells el meu, per la religiositat dels seus veïns. Com si fóra ahir recorde l’entusiasme i el fervor de tota la gent, els adornaments de les façanes, carrers i places. De la festa major, a la qual també vaig acudir una altra vegada acompanyant don Enrique; recorde la celebració de la solemne missa concelebrada, en la qual participaren molts sacerdots, que tingué lloc al parc de Salvador Castells, presidida pel venerable José María García Lahiguera, arquebisbe de València. Molta fou l’emoció que vaig sentir quan la imatge de la Mare de Déu, portada als muscles dels seus fills, va enfilar el carrer de la Muntanya, des del carrer de Sant Josep de Calassanç fins a la plaça Major, aleshores del Caudillo, plena de gom a gom de fidels enfervorits. Indescriptible.

Abans de la festa, amb el permís de don Enrique, vaig recollir de la seua biblioteca tot allò que feia referència a Algemesí (estampes, fulls de gojos, postals i fotografies de la Mare de Déu de la Salut, al·leluies, postals, en nombre considerable, del reconeixement de les despulles de la beata Josefa Naval Girbés, trasllat a la parròquia...) i ho vaig donar a un dels responsables de l’exposició, que amb objectes relacionats amb la Mare de Déu de la Salut i la seua Festa, va ser muntada en una vivenda al carrer de la Muntanya, molt propera al hui anomenat passatge de Segura de Lago.            

L’any del traspàs de don Enrique, i de la mà del meu sogre, Juan Palasí Cuesta, músic de la Societat Musical d’Alzira que es va fer càrrec uns anys del concert de la Nit del Retorn, em vaig retrobar novament amb la Mare de Déu de la Salut i la seua festa, plena de tradicions ancestrals: els Misteris, el ball dels Pals i Planxes, el Bolero, del qual el meu sogre formava part com a integrant de la colla de músics carcaixentins, la majestuosa Muixeranga, tot un símbol d’Algemesí, els Tornejants, amb el seu ball cerimoniós i pausat...

Per tots estos records entranyables per a mi, el 8 de desembre de 2011, en què Algemesí va celebrar solemnement la declaració per part de la UNESCO de la Festa de la Mare de Déu de la Salut com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, vaig assistir a l’acte, espectacular i meravellós, de la processoneta que va traslladar pels carrers de la rodalia de la parròquia-basílica menor de Sant Jaume Apòstol la sagrada imatge de la seua patrona, abillada per a esta ocasió ─no recorde haver-la vista mai─ amb la vara d’alcaldessa d’Algemesí. En recordança de don Enrique Pelufo, em vaig atrevir a victorejar-la amb molt de fervor i devoció quan fou entronitzada al cambril de la seua capella, repleta de fidels enfervorits i no menys entusiasmats per la seua mare, patrona i alcaldessa, la qual des del llunyà 1247, en què fou trobada dins de la soca d’una morera a la partida de Berca per un llaurador anònim, prega davant del tron de l’Altíssim pel benestar i per la salut de tots els veïns i veïnes d’Algemesí.

 

 

                                                                                                                                                                    C. Fayos Borrás
    
Comenta