Globered
Consigue tu propia página web



antoniosabatermira



 Por favor, si la utiliza, solo pedimos

 a cambio que difunda la Web

 en su medio.  Gracias.





 tot carcaixent

0 0 0

Festa a Carcaixent (València)

Por: Antonio Sabater Mira | Publicado: 20/04/2013 22:09 |
Carcaixent (1864). V. Boix Ricarte
 


FESTA A CARCAIXENT

Bernat DARÀS i MAHIQUES



HIVERN

• Santa Bàrbara, verge i màrtir (des del segle XVIII).

Molt poc es coneix de Santa Bàrbara, pero el seu culte està molt arrelat a la Comunitat Valenciana, i particularment a la Ribera del Xúquer, a on es aclamada com especial protectora davant les tempestats, trons i llamps, tan perillosses per a les collites del camp. Els origens de la devoció carcaixentina a esta Santa màrtir, considerada —per algun temps— com patrona de la vila de Carcaixent, segons l’historiador Fogués i Juan, es remonta a principis del segle XVIII.

• Immaculada Concepció (des del segle XVII). Festa Municipal.


La devoció carcaixentina a la Immaculada apareix ja documentada als inicis del segle XVII. La seua festa era costejada pel municipi, sent considerada com patrona de la Vila, apareixent la seua imatge a les maçes d’argent de l’Ajuntament, atorgades per privilegi reial del rei Felip V, a més Fogués Juan en diu que a la sala del Consell municipal hi havia un altaret presidit per la Immaculada.


• Nadal (des del segle XVI). Festa Municipal.


• Sant Antoni del Porquet (des del segle XVI). Festa Parroquial.





• Sant Blai, bisbe i màrtir (des del segle XVI). Festa dels Cantors.


• Sant Vicent màrtir (des del segle XVII). Festa de carrer.


Documentada l’any 1697, els veïns del carrer de San Vicent Màrtir alçaren una nova ermita dedicada al Sant, que fou beneïda pel rector Vicent Talens i Garrigues, el 20 de gener de 1736. L’any 1877, el papa Pius IX va concedir indulgència plenària als fidels que la visitaren el día 22 de gener. L’ermita fou enderrocada pels anys quaranta del segle XX, i damunt del seu solar fou alçat el magatzem de taronges de Sapiña.

 

PRIMAVERA

• Sant Josep (des del segle XVII). Festa dels Gremis dels Sastres, Obrers i fusters.


Els primers testimoniatges de la devoció carcaixentina vers sant Josep apareixen al segle XVII, fortament lligats al gremi dels Sastres que ja en 1602 el proclamà el seu patró. Però en 1620 els fusters i obrers començaren també a celebrar la festa de sant Josep, amb processó i goigs solemnes. L’any 1625 els fusters feren unes andes per a sant Josep, que més tard cediren als sastres a cambi de que corregueren amb les despeses de la festa.



• Setmana Santa (des dels egle XVI). Festa Parroquial.


• Sant Vicent Ferrer (des del segle XVII). Festa Parroquial.


Amb motiu del III centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer, l’any 1755, el Clergat organitzà unes corregudes de bous que duraren dues setmanes.

• Corpus Christi (des del segle XVI). Festa Municipal.

La celebració de la festivitat del Corpus a Carcaixent es remunta als origens de la parroquia carcaixentina. Aquesta fou incrementada amb motiu de la fundació de la Confraria del Santísim Sagrament o Lloable Confraria del Santíssim Cos preciós de Nostre Señor Déu Jesu Christ supra Minervam, el 6 d’octubre de 1560, pel Papa Pius IV. Amb motiu de la pluja, el Santíssim que anava en la processó del Corpus de l’any 1656 fou introduït a la casa pairal dels Boscà, al carrer major de santa Anna, segons consta en el magnífic relleu de pedra que pot vore encastat a la façana de l’esmentat edifici, orlat amb la següent inscripció: “XPO. SAC[RAMENTA]DO EN PROCE[SSION] DIA DE CORPUS ENTRÓ EN ESTA CASSA DE LOS BOSCÁS LOVIENDO ANNO 1656”.


• Sant Francesc de Paula (des del segle XIX). Festa del Barri de la Muntanyeta.

El testimoni documental més antic al voltant de la devoció carcaixentina a Sant Francesc de Paula, apareix al Llibre de la Santa Visita Pastoral realitzada a la nostra parròquia per Joaquim Gibertó, canonge lectoral de la Seu de València, l’any 1770. No obstant el cult popular al Sant calabrés, invocat com el “Sant de la caritat i dels miracles”, és fomentà amb motiu de la fundació de la Comunidad o Congregación de San Francisco de Paula, que tingué lloc l’11 de gener de 1880, davant del notari Carles Maseres i Talens. Per l’any 1887 començaren les obres de l’ermita dedicada a Sant Francesc de Paula al barri de la Muntanyeta, sent inaugurada l’any 1891. Les festes annuals dedicades pel barri al sant protector tenen lloc el dilluns després de Pasqua florida (Pentecosta).

ESTIU

• Santíssim Crist de la Bona Mort (des del segle XIX). Festa del Barri de Sant Antoni (les Barraques)


Les primeres notícies que hem pogut trobar sobre les festes al Santísimi Crist de la Bona Mort hi son de finals del segle XIX, amb motiu de les diverses vegades que Carcaixent quedà invaït del còlera morbo-asiàtic. Més concretament l’any 1834, al vorers lliure de tan terrible mal, en prova d’agraïment, feu solemne Vot de celebrar perpètuament una festa an el seu honor tots els anys. La primera festa que es celebrà per efecte d’aquesta promesa fou costetjada per Francesc Perpiñà i altres majorals que foren nombrats per l’Ajuntament; costum que perdurà fins l’any 1871, en que passà a ser organitzada i costetjada pel propi “Común de la Villa”. Dels primers majorals, es conservà la memòria d’Agustí Tudela (1841-42), Salvador Llopis (1843-44), Pere Alberola i Vicent Calatayud (1845-46), Gaietà Companys (1847), Josep Garcia (1850), Josep Ribera (1851), Baptista Ùbeda i Baptista Aleixandre (1858), Baptista Valls (1863), Josep Llobregat i Francesc Boluda (1864), Ferran Andrés i Josep Vercher (1865-66) i Salvador Beneyto (1870).

En el programa d’actes religiosos i populars de la festa al Santíssim Crist, figuraven les Dançaes i el cant d’Albaes, al so de la dolçaina i el tabalet, i les típiques cucanyes infantils: trencà de perols, xocolatà, pí ensabonat, corregudes de sacs, etc.; no faltant anys en els que es celebraven cabalcades amb carrosses engalanades i grups humorístics. Altres actes típics d’aquestes festes hi eren les tradicionals corregudes de Joies; i com anècdota curiosa fem esment de la celebració de una correguda de burros, que tingué lloc en la vesprada del dia 6 d’agost de 1919. Respecte als actes religiosos mereixen ser destacats la santa missa del dia de la festa major, festivitat de la Transfiguració del Senyor, i la processó de volta general, que recorría en el passat segle el següent itinerari: Font, Sant Antoni, Sang i plaça Major, fent estació a la Parròquia, costum que perdurà fins la dècada dels seixanta del segle XX. Les andes del Santíssim Crist hi eren portades als muscles per homens vestits de romas, i al front de l’esquadra anava un capità, d’entre els que recordem al tío Isidro.



Reorganitzades les festes després de la guerra del 36, molts dels actes antics anaren desapareguent per a donar pas a nous espectàcles. En aquesta darrera època ocuparen el càrrec de president de la Junta de Festers, Josep Ortolà (1944), Vicent Pons i Vayà (1957), Vicent Giner i Perpiñà (1959-62), Joan Lara i Tormo (1961), Rosend Calatayud i Tormo (1965-66), Salvador Hernàndez i Salom (1969), Salvador Climent i Albelda (1971-73 i 1976-77), Vicente Creix (1974), Joan Oliver i Sampedro (1980-83), Antoni Rios i Vidal (1984) ...

• Cogullada. Sant Abdó i Sant Senén, màrtirs, Els Sants de la Pedra (des del segle XVII). Festa de carrer.


• La Santíssima Sang de Nostre Senyor Jesuchrist (des del segle XVI). Festa de carrer.


L’ermita fou edificada l’any 1604, sent majoral Bartomeu Albelda. Féu l’obra l’obrer de vila Miquel Pasqual Vills; la fusta fou proporcionada pel notari de Vilanova de Castelló Josep Casanova i treballada pel fuster Agustí Uller, i va ser coberta pel tapiador Pere Meseguer. En el segle XVII fou dedicada a escola de xiquets. La processó de Sant Enterro, que tenia lloc el Dijous Sant, finalitzava en aquesta ermita i al dia següent eixía d’ella la processó de les Vestes, instal·lant-se una farmaciola per a curar als diciplinants que concurrien a les dites processons.

• Sant Cristòfol màrtir (des del segle XVI). Festa de carrer.

Els nostres avantpassats, inspirats amb el seu nom (Cristóforo, qui porta a Crist) col·locaven en el llindar de les catedrals una estàtua gegantina del sant, portant al Xiquet Jesús als muscles. Així nasqué la llegenda del gegant que havia portat al Xiquet Jesús pel mig del riu ..., i la devoció a sant Cristòfol, patró dels conductors i de tots els transportistes. L’Església cel·lebra la seua festa el 10 de juliol.


• Mare de Déu dels Àngels (des del segle XVII). Festa de carrer.


• L’Assumpció de la Mare de Déu (des del segle XVI). Festa Titular Parroquial.


• Sant Roc (des del segle XVII). Festa de carrer.

• Santa Anna (des del segle XVII). Festa de carrer.



De la festa a Santa Anna s’ancarregaven els clavaris, que solien ser veíns del carrer, a més a més d’arreplegar les almoines per tal de fer front a les despeses ocasionades. Per la lectura de les diverses Visites, deduïm els problemes sorgits a l’hora de nomenar nous clavaris. Per tal d’alliberar-los d’aquestes càrregues, Vicent Ferrando, llaurador veí de Carcaixent, el 28 d’abril de 1733, va dispossar en el seu darrer testament, davant de l’escrivà Jaume Talens.

• Sant Abdó i Sant Senén, màrtirs, Els Sants de la Pedra (des del segle XVII). Festa de carrer.


Especialment molt estessa a les zones agricoles de l’antic regne de València, la devoció vers als sants màrtirs Abdó i Senén —els Sants de la Pedra, ja que la pietat popular els atribuïa un singular patrocini contra la pedra, que arruinava les collites del camp—, apareix documentada des de finals dels segle XVII, quan els carcaixentins aixecaren en el seu honor una ermita. La custòdia de l’ermita, alçada l’any 1688, i tots els objectes litùrgics del cult als Sants Màrtirs fou confiada als majordoms. El primer inventari dels objectes per al cult de l’ermita fou realitzat durant la Visita pastoral de l’any 1694.

• Sant Llorenç màrtir (des del segle XVII). Festa de carrer.


A Carcaixent ja apareix la celebració de la seua festa al segle XVII, organitzada pels veïns del seu carrer que li van dedicar una fornícula amb la seua imatge que va existir fins al 1911.

 

TARDOR

• Cogullada. Mare de Déu de la Salut. Festa Patronal (des del segle XVI).

La centenaria devoció carcaixentina a la miraculosa imatge de la Mare de Déu de la Salut, primitiva patrona de la nostra població, es remunta a l’any 1539, quan per anònim pelegri que la va rebre en Roma de mans del llavors papa Pau III, segons piadossa tradició, fou depossitada a la parròquia del desaparegut lloch de Ternils —actual ermita de Sant Roc—, a la que acodiren els nostres avantpassats per tal d’acomplir els seus deures religiosos, despertant molt promte especial devoció vers aquesta imatge. En 1573, al traslladar-se la parròquia de Ternils a la nostra població, els veïns de Cogullada aprofitaren l’ocasió per a traslladar, junt amb altres objectes de cult, a la milaculosa imatge de la Mare de Déu de la Salut a la seua església, ficada sota l’advocació de Sant Bartomeu apòstol, títolar de la desapareguda parròquia de Ternils.

La Mare de Déu de la Salut, era una pintura damunt d’una taula, amb l’estel que solen portar aquestes imatges bizantines damunt del mantell, copia de l’original, que baix l’ advocació de Salus Populi Romani —l’autoría s’atribueix sense fonament a sant Lluc evangelista—, reb cult extraordinari a la Basílica de Santa Maria la Mayor de la Ciutat Eterna. Opinió avalada per la procedència (Roma), l’advocació (de la Salut / Salus Populi Romani) i la supossada autoría de la sagrada imatge (sant Lluc evangelista); tradició que es recull a les estrofes dels goigs tredicionals que li canten. Cobria el seu cap toca blanca, i damunt d’ella un mant amb els plegs rigits d’aquest estil; portava corona d’argent encastada en la taula, i el Xiquet Jesús, potencies amb aurèola. La ma dreta de la Mare de Déu, d’ulls grans i molt rasgats, s’alça estessa damunt del pit, mentres en l’altra ma sosté al Xiquet Jesús; aquest tenia la ma dreta estessa i en actitut de beneïr, mentres en l’altra sosté un cetre. El fons de la taula era daurat amb un senzill esgrafiat, i al cantó superior de la dreta de la taula, penjava d’una cadeneta, una campaneta d’argent, que segons la tradició, repicava quan la Mare de Déu realitzava algun miracle. En l’any 1547 per acord pres pels veïns de Cogullada fou restaurada pel pintor de Cocentaina Gaspar Requena davant l’estat de deteriorament de la mateixa; novament fou restaurada l’any 1856, sent vicari mossén Josep Serra. En maig de 1936, fou destruida en l’incendi provocat de l’Església de Cogullada. Reproduida a l’oli per Eduard Soleriestruch, “amb prou més bona voluntat que fortuna”, novament fou entronitzada en la seua capella el 8 de setembre de 1944, festivitat litùrgica de la Nativitat de la Mare de Déu, amb grans i solemnes festes.

L’any 1691 amb motiu de les obres de restauració de la capella de la Mare de Déu de la Salut, tingueren lloc diversos actes litúrgics en el seu honor.

A l’arxiu històric de la parròquia de l’Assumpció, s’hi troba un lligall amb documents relacionats amb la fundació de la Confraria de la Mare de Déu de la Salut pel papa Innocenci XII (1691-1700), qui va despatxar una butla, el 5 de desembre de 1691, concedint als veïns de Cogullada la facultat per a poder erigir una confraria amb el títol de la Mare de Déu de la Salut, amb l’intenció pontificia de que els fidels cristians pugueren guanyar les indulgències, jubileus, gràcies i perdons que contenien aquestes lletres que foren atorgades per a redimir els pecats dels confrares. El 9 d’agost de 1692, fou constituïdaamb l’aprobació de l’arquebisbe de València, fra Tomàs de Rocabertí. Segons l’articulat d’aquesta confraria el prior, la més alta autoritat, l’exercia el Vicari temporal de la Parròquia de Sant Bartomeu Apòstol de Cogullada. Aleshores era vicari mossén Vicent Armengol. El clavari, l’escrivà i dos capellers eren nomenats pels càrrecs que sortien. A més es composava d’una junta de consellers, en nombre de sis, que ajudaven al Clavari en el govern de la Confraria i l’organització de la festa a la Mare de Déu de la Salut el 8 de setembre. L’elecció de càrrecs tenia llloc el 25 de març o festa de l’Encarnació.

També existía una Demanda, que ja se cita en la Visita pastoral de 1613, amb el producte de la qual hi eren costejats les despeses de la festa annual i la celebració d’una missa i salve en llaors de la Mare de Déu tots els dissaptes de l’any. Amb este motiu el vicari de Cogullada tots els anys girava volta als carrers de la nostra població i horts dels voltans per tal de replegar les ofrenes dels devots carcaixentins.


Foto: C. Fayos

Al llarg de l’història els nostres avantpassats acodiren nombrosses vegades als peus de la Mare de Déu de la Salut, per tal d’implorar la seua protecció davant les calamitats que han afligit a la nostra població, que per sert no han segut poques, segons es despren de les anotacions del Llibre Racional. La primera rogativa de que tenim notícia histórica data de l’any 1612, amb motiu de la celebració d’una prossessó que es diritgia a Cogullada i que era costejada per el llegat deixat pels germans Jaume i Miquel Timor, el 8 de juliol de 1583. Dita prossessó en un principi es cel·lebrava el primer dia de Pasqua, pero fou prohibida darrerament, en una Visita pastoral degut a l’algarabía promoguda per la xiquilleria en atenció al dia, per lo qual es cambià de data. Fins l’any 1923 continuà celebrant-se el Diumenge de Rams, i tenia lloc la benedicció de la fulla de morera i es demanava a la Mare de Déu bona collita de la seda que tan de renom li donà al nostre poble. Els fidels hi eren convocats amb el toc a mig vol de la campana Grossa del nostre campanar, i el preveres acodien portant un alt gaiato negre per a suport, i el cap cobert per un capell eclesiàstic per tal de guardar-se del sol. Darrer del clergat hi eren els fidels que anaven contestant a les deprecacions de la lletània; quan la comitiva —presidida pel Sant Crist de la Confraria de la Minerva— aplegaba a les parets del llogaret de Cogullada, eixía el Vicari amb creu alçada i un ostensori a les mans amb una pintura de la Mare de Déu pintà al oli, integrant-se tot seguit al clergat de Carcaixent, i d’aquesta manera tenia lloc l’entrada al temple a on s’entonaba solemne Salve Regina i tot seguit predicaba l’orador encarregat de la Quaresma; a la tornada tenia lloc el res del sant Rosari. Dites rogatives les demanaven al clergat per mediació de les autoritats del municipi.

El 12 de març de 1642, els jurats de la vila de Carcaixent, en agraïment pel benefici de l’aigua, alcançada per la seua intercessió, per la qual es va salvar les collites, manaren celebrar en Cogullada una missa cantada en acció de Gràcies a la Mare de Déu de la Salut. El 6 de març de 1644, la venerada imatge fou traslladada en processó de rogativa a la parròquia de Carcaixent, en la que tingueren lloc solemnes misses cantades al llarg dels huit dies en que va permaneixer a la parròquia. Trasllats similars es produïren als anys 1642, 48, 51 i 61.



• Cogullada. Mare de Déu de Gràcia (Mare de Deú de la Llet). Des del segle XVIII.

• Cogullada. Santíssim Crist de la Salut (des del segle XVIII).

• Mare de Déu del Roser (des del segle XVI). Festa de la Confraria.


• Sant Bonifaci màrtir (des de 1705). Festa Patronal.


En el Consell General celebrat el 17 de febrer de 1705 a la Sala Capitular de la Casa de la Vila, a proposta de Pasqual Albelda de Jacint, jurat en cap, nomenaren oficialment per patró de Carcaixent al gloriós màrtir Sant Bonifaci, aprovant-se fer-li festa tots els anys. Per acord del Jurats de la Vila va ser erigit un altar en el seu honor i s’exposaren a la veneració pública les relíquies, adquirint una gran devoció.



• Mare de Déu d’Aigües Vives (des del segle XVII). Festa Patronal.



Segons la llegenda, mentre un criat del Convent d’Aigües Vives llaurava unes terres que pertanyien a la seua demarcació notà, amb sorpresa, que a l’aplegar els dos bous davall les branques d’una olivera es detingueren, sense que foren prou per a mourels les contínues instigacions de l’anòmin llaurador. Agenollats els dos bous, i quan el llaurador prenia la llegona per descobrir l’obstacle que impedia la marxa del forcat, va veure sota la rella una imatge de la Mare de Déu, quasi desenterrada per haver-la tocada amb el nas. Meravellat el llaurador, corregué fins al convent per a donar-los la notícia de troballa tan miraculosa; reunida la comunitat i, després de donar gràcies a Déu pel benefici tan gran que es concedia d’atorgar-los do tan preat, es dirigiren entusiasmats al lloc de la troballa; allí admiraren una bonica imatge de la Mare de Déu mig coberta de terra, amb el nas maltractat per la rella i els dos bous agenollats davant d’Ella. Tot seguit, es dirigiren en processó al convent a on, després de cantar solemne Tedèum, dedicaren el nínxol principal de l’Altar Major al seu culte ...

La data tradicional de l’Hallasgo de la imatge de la Mare de Déu d’Aigües Vives, hom la fa remuntar al 16 d’octubre de l’any 1250.

Segons les cròniques l’any 1661, amb motiu d’unes pluges, dugueren en rogativa per primera vegada a la nostra Vila la imatge de la Mare de Déu que tenien al convent d’Aigües Vives... És a partir de llavors quan la imatge va del convent a la Vila i de la Vila al convent, per vore de ficar remei a les moltes calamitats que els carcaixentins patien: collites amenaçades per la pedra, pluges demanades per traure’n avant les collites, epidèmies, plagues, terratrémols i tronades ... De l’any 1673 hi son les primeres notícies sobre la celebració de festes en el seu honor, organitzades pels veïns del seu carrer.

El dijous dia 6 de setembre de 1736, en l’incendi que hi va haver a l’església parroquial, a més del retaule de l’altar major el foc va fer malbé la imatge de la Mare de Déu d’Aigües Vives que savia dut a Carcaixent el 28 d’abril del mateix any per tal de celebrar unes rogatives a causa d’unes plugues que amanaçaven de fer perdre la collita de la seda...

Només uns fragments de pedra marbrejada blanca van estar reconeguts pels testimonis entre les despulles enrunades de l’altar major.

La nova imatge, transsumpte de l’antiga, va restar encarregada al carcaixentí Andreu Robres i Miralles, mestre escultor, ajudat per Andreu Paradís i Soler, de la Companyia de Jesús, davall del consell dels comissionats mossén Vicent Talens, rector de la Parròquia, i de fra Josep Talens, sotsprior del Convent.

En 1835, quan els monjos hagueren d’abandonar el convent obligats pel ministre Mendizábal, Josep Taléns i Cucó, ales-hores capità de les milícies de Carcaixent, la va dur del convent a l’església parroquial per entregar-li-la al llavors rector mossén Joan Baptista i Bisquert.

En 1844, i a proposta de la Vila, va destinar-se a la imatge de la Mare de Déu d’Aigües Vives l’actual capella de Sant Jaume Apòstol, i sis anys després, el 16 d’ctubre de 1850, amb motiu de les festes centenàries, la instal·laven en l’actual capella.

El 6 de març de 1857, tota la Vila reunida en consell general presidit per l’alcalde Josep Talens i Cucó acordà declarar-la Patrona del poble. A iniciativa del canonge carcaixentí Vicent Agustí Tudela i Vallo, el 27 de juny se li demanava al Papa Pius IX la declaració canònica del patronat de la Mare de Déu d’Aigües Vives, que atorgava el 17 de setembre del mateix any...

Creix la devoció amb el pas dels anys... En 1883, sent alcalde Liberat Perpiñá i Rodrigo, es fa coincidir la fira amb les festes de la Mare de Déu; l’any 1884, el 15 d’octubre, s’inauguren les obres de la capella, i predica el sermó del dia de la Mare de Déu el llavors canonge Francesc Josep Fogués i Cogollos, autor de l’Ofici i la Missa de la Mare de Déu d’ Aigües Vives, que el 27 de juny de 1893 aprova la Sagrada Congregació de Ritus. El 14 d’ctubre de 1900 va bastir-se per primera vegada un templet de flor natural per fer-ne la Descoberta. En 1905 es realitzen obres de restauració en la capella, sufragades pels germans Vicent i Josep Ribera i Tarragó; i s’encarrega de la decoració Honori Romero i Orozco. El 28 de maig de 1916 va interpretar-se per primera vegada l’Himne a la Mare de Déu, amb lletra del doctor mossén Francesc Fogués i Juan, premiada als Jocs Florals que a Carcaixent se celebraren un any abans, i música del carcaixentí mossén Josep Noguera i Cogollos. El 12 de juny de 1921 s’hi constitueix la Gran Asociación de la Virgen de Aguas Vivas ...

Després tingué lloc la dissort de l’any 1936. El 13 de maig, un grup de revolucionaris pegaren foc a l’església. Mossén Francesc Fogués i Juan, ajudat per alguns carcaixentins, pogué rescatar la imatge de la Mare de Déu, trencant com va poder el vidre de l’altar de la capella, i la va depositar en la casa número 23 del carrer de Sant Vicent Màrtir, habitada per Agustí Garrigues i Fogués... Passà després a la Casa de la Vila on restà fins al 2 d’abril de l’any 1939, data en què va presidir una missa de campanya al Parc de Degà, per agrair-li la fi de la Guerra Civil...

Li restauraren per complet la capella, que fou sufragada pel carcaixentí Vicent Hernández de Gabriel. L’encarregat de la decoració i les pintures fou Rafael Cardells i Camarlench. El maig de 1948, la Mare de Déu d’Aigües Vives és traslladada a València amb motiu de la commemoració de les Noces d’Argent de la coronació pontíficia de la Mare de Déu dels Desemparats.

El 15 d’octubre de 1950, amb motiu del VII centenari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu d’Aigües Vives (1250-1950), va coronar-la pontificialmentManuel Llopis i Iborra, bisbe de Còria-Càceres; de la corona s’encarregaren els argenters carcaixentins germans Tomàs, i l’or i pedreria van ser facilitats pels devots carcaixentins...

El 23 de novembre de 1972 desaparegué de la seua capella la imatge de la Mare de Déu, que tres dies després va ser trobada per Francesc Navarro i Bosch davant la porta del cementeri ...

• Mare de Déu des Desemparats (des del segle XVII). Festa de carrer.


A Carcaixent la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats es remunta a finals del segle XVI quan fou alçat l’hospital de pelegrins i l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats al Carrer Major, aprofitant un camp de dues fanecades que pertanyia a Miquel Gisbert. L’any 1654 amb motiu de la construcció del Convent de Corpus Christi de les monges dominiques, l’hospital fou traslladat al cassalot de l’herència de Nicolau Armengol, a la placeta del Col·legi de Flovià, sent alçada l’ermita pels veïns del carrer Nou, després batejat de la Mare de Déu dels Desemparats.

 

Comenta